Conte 8: Planeta Terra

Després d'una eternitat ajudant a moltíssims astres i a moltíssims éssers vius de l'univers, després de viure mil-i-una aventures, quan ja s'havia cansat de buscar i de vagar per l'espai; la Lluna va arribar a la nostra galàxia: la Via Làctia. La galàxia més bonica que havia vist en tota la seva vida. Milions d'estrelles que formaven una espiral al voltant d'un forat negre. Aquest forat negre, estava envoltat per tot un núvol de pols interestel·lar, que alhora estava il·luminat per les estrelles. Era preciosa, absolutament extasiadora. Tot i no haver trobat a la seva amiga, l'estrella Polar, la Lluna va decidir que en aquella galàxia passaria la resta dels seus dies.

Voltant per la galàxia va veure coses extraordinàries, però el que més li va agradar va ser una estrella situada en un dels braços de la Via Làctia: el Sol. Era l'estrella més divertida que mai havia conegut, sempre feia broma sobre menjar-se tots els astres que orbitaven al seu voltant, però mai ho acabava fent. Molt sovint parlaven de la Terra, l'únic planeta ple de vida del sistema Solar, ja que la Terra tenia molts problemes.

En una conversa, el Sol va mencionar un planeta jove que feia poc que s'havia instal·lat al sistema Solar, es deia Saturn. La Lluna no podia contenir l'alegria; sense donar explicacions al Sol, va sortir disparada cap al seu antic amic.

Saturn estava rodejat de satèl·lits i va rebre la seva antiga amiga amb els astres ben oberts. El planeta i la Lluna es van explicar totes les aventures viscudes. Van estar, el que per nosaltres és una eternitat, xerrant. Quan Saturn va explicar que s'havia trobat a l'estrella Polar ben a prop del sistema Solar, la nostra amiga va acomiadar-se ràpidament del planeta, i va partir direcció a la seva vella amiga.

Va ser un retrobament èpic, d'aquells que només passen a les històries i als somnis, però allò va ser real, per fi es retrobaven. Si amb Saturn van estar una eternitat, no es pot concebre el temps que van estar juntes la Lluna i l'estrella Polar; van recuperar tot el temps perdut. Però alguna cosa es va despertar de nou dins el cor de la Lluna, necessitava seguir ajudant als astres de l'espai. De la mateixa manera que l'estrella Polar sentia la necessitat d'il·luminar l'univers, ella volia ajudar als éssers vius.

Com es pot observar avui mateix, la Lluna va venir directe cap a la Terra, un planeta amb una forma de vida increïble: els humans. Tot i que eren increïblement bons, els humans estaven perduts i, fins al moment, no havien fet més que explotar casa seva, explotar el planeta Terra.

FI.