Conte 2: Artem

La Lluna, satisfeta amb la feina feta al planeta MC Donalds, va decidir seguir viatjant un temps per la galàxia, lliure i sense preocupacions, esquivant planetes, estrelles i boles de foc que es creuava per l'univers; fins que un dia va topar amb Artem. 

Artem era completament diferent a tots els altres astres que havia vist la Lluna durant el seu viatge. Les seves dimensions gegants i el fet que tots i cadascun dels racons que tenia estiguessin habitats, feien que Artem fos preciós a ulls de la Lluna. Aquesta, embaladida, s'hi va apropar per observar de més a prop. 

Quan hi va ser prou a prop per veure la vida d’Artem, es va adonar que alguna cosa no funcionava: tots els éssers vius eren exactament iguals! la Lluna buscava i buscava però no trobava cap diferència entre els individus, tots vestien igual, portaven el mateix pentinat, tots actuaven de la mateixa manera, semblava més un planeta de bojos que d'éssers vius.

Quan semblava que la desesperació per veure sempre el mateix podria amb la gran paciència de la Lluna, aquesta va veure un grup, molt reduït, d'individus que tenien petites diferències amb la resta i també entre ells, eren nens i nenes petites. Els més petits de tots eren els més diferents, però a mesura que creixien, les distincions s'anaven reduint, convertint-los a tots i totes en éssers iguals que la resta de la població. Totes les diferències que podien enriquir a Artem eren eliminades durant el creixement de les persones.

Semblava que amb aquesta manera de viure tothom tenia les mateixes oportunitats, però qualsevol cosa fora de les normes establertes no tenia lloc i era radicalment eliminat, per tant mai no podria haver-hi ningun canvi.

La Lluna es va preguntar: Realment són feliços vivint d'aquesta manera? Tan dolent és ser diferent de la resta?

La resposta a les dues preguntes van ser negatives, així doncs la Lluna va decidir prendre partit per intentar ajudar als éssers d'aquell planeta.